L’Alhambra, Granada

L’Alhambra, sense dubte, una de les mes velles ciutats palatines…

L’Alhambra, en l’aspecte geomètric, és un gran homenatge al quadrat, a les seves proporcions i a la seva estabilitat. Indica els quatre elements, les quatre estacions, les quatre edats de la vida, els quatre punts cardinals que donen ordre al món.

Elvis i la seva moto (4 de juliol de 1956)

El puzle “Elvis on his Motorcycle” correspon a una fotografia d’Alfred Wertheimer, fotògraf de la RCA, de l’any 1956 a Memphis titulada “No gas in the tank”.

Elvis es pregunta per què la seva Harley no arrenca. Elvis obra el dipòsit i s’adona, tot sorprès, que no hi ha benzina. Un dels seus cosins va a la benzinera més propera i torna amb un bidó mig ple. L’aboca al dipòsit. El motor arrenca i Elvis se’n va a fer un volt.

Encontre en les Escales de la Torra

“The Meeting on the Turret Stairs” (Encontre en les Escales de la Torra) és una de les obres més conegudes de Sir Frederic William Burton, de l’any 1864. El tema ve d’una balada danesa medieval que descriu com Hellelil s’enamora d’Hildebrand, Príncep d’Engelland, un dels seus dotze guàrdies personals. Una història d’amor impossible.

Burton va fer una interpretació lliure de la història. El petó al braç estès de la dona i la manca de contacte visual donen una gran la intensitat a la pintura.

La cascada

Mentre que la majoria dels artistes que treballen amb dues dimensions utilitzen proporcions relatives per crear una il·lusió de profunditat, Escher utilitza proporcions contradictòries per crear una paradoxa visual.

“La cascada” té l’estructura d’un triangle de Penrose, un objecte impossible creat per Oscar Reutersvärd i redescobert, de forma independent, pel físic Roger Penrose.

L’últim sopar

Aquest retrat del Sant Sopar és una obra del pintor italià Luca Signorelli de l’any 1502. Moltes han estat les representacions d’aquest episodi evangèlic, tot i que la més famosa és la de Leonardo da Vinci.

Es pot trobar l’original al Museu Diocesà de Cortona, ciutat on va néixer l’autor.

El sopar dels famosos

Magnífica làmina de Renato Casaro simulant el retrat “El Sant Sopar” de Leonardo da Vinci substituint els personatges originals per famosos del món del cinema americà.

Els 12 apòstols són 12 grans estrelles masculines de Hollywood (d’esquerra a dreta): Stan Laurel, Oliver Hardy, Elvis Presley, Clark Gable, John Wayne, Charles Chaplin (Charlot), James Dean, Humphrey Bogart, Fred Astaire, Rock Hudson, Boris Karloff i Marlon Brando.

El personatge central, Jesús, està representat per l’única dona del grup, l’enlluernadora Marilyn Monroe.

Romanç a Venècia

Aquest és un puzle de la colecció de miniatures de Educa. Correspont a una imatge creada per un pintor italià de làmines: Lucio Sollazzi.

La pintura d’en Sollazzi segueix variades influències, des dels grans romàntics anglesos fins els pintors paisatgistes holandesos del segle XVII. Lucio Sollazzi viu actualment a Monte Carlo, i les costes mediterrànies i venecianes li proporcionen gran part de la inspiració per al seu treball contemporani. Sollazzi diu a si mateix un pintor optimista i vol que les seves pintures reflecteixin la seva pròpia felicitat.

Pujant i baixant

Mentre que la majoria dels artistes que treballen amb dues dimensions utilitzen proporcions relatives per crear una il·lusió de profunditat, Escher utilitza proporcions contradictòries per crear una paradoxa visual.

“Pujant i Baixant” és una de les obres que va realitzar l’artista l’any 1960, utilitzant la litografia. En aquesta imatge es representa un gran edifici cobert per una escala infinita. Hi ha dues fileres d’homes vestits de forma idèntica una filera representa que pugen l’escala mentre l’altra la baixa.

El truc de la paradoxa visual es troba en les escales de Penrose, que canvien 90 graus quatre vegades donant la sensació que pugen o baixen alhora, sense importar la direcció.

La bescollada

Edmund Blair Leighton (1853-1922), com altres dels seus col·legues pre-rafaelistes, agradava pels temes d’inspiració medieval.

A “The Accolade” (la bescollada), realitzat el 1901, el pintor britànic evoca una escena amb aires cèltics, una dama donant el reconeixement a un cavaller en una escena que recull, amb la inspiració romàntica pròpia de Leighton, tot el sabor dels relats artúrics.

Planisferi

Aquest planisferi, “Typus Orbis Terrarum”, prové de l’atles Theatrum Orbis Terrarum, realitzat pel cartrògraf Abraham Ortelius (1527-1598) a l’any 1570.

Està considerat el primer Atles veritable de la Història, ja que és la primera col·lecció sistemàtica i comprensiva de mapes d’estil uniforme.

La bella dama sense pietat

La Belle Dame sans Merci (La bella dama sense pietat) és una balada del poeta anglès John Keats (1795-1821) escrita el 1819, inspirada en un poema escrit per Alain Chartier, al segle XV.

El simbolisme i la tristesa en el poema, juntament amb la seva dama fatal han fet difícil que no es puguin resistir, inspirant nombrosos pintors. Les versions més populars són probablement les de John William Waterhouse, Arthur Hughes, i també les versions posteriors de Frank Cadogan Cowper i Sir Francis Bernard Dicksee. Walter Crane i Henry Maynell Rheam també van fer obres inspirades en el poema.

Sir Frank Bernard Dicksee (1853-1928) és un dels artistes que va tractar temes èpics i clàssics amb un estil pre-rafaelista, tot i que no arribés a pertànyer a la Germandat Pre-Rafaelista. La seva versió de La Belle Dame sans Merci és del 1903.

La boda de Psique i Cupido

Giulio Romano, el principal deixeble i col·laborador de Rafael, va demostrà el seu talent al dirigir la construcció i decoració del Palau del Te a Mantua, la seva obra principal.

A les parets d’aquest palau destaca La boda de Psique i Cupido, fresc d’un virtuosisme esplèndid, en el que un cop més, l’autor aconsegueix sorprendre l’espectador per la seva gran habilitat i imaginació.